Fernando Rodríguez Ocaña, el candidat dels treballadors

Propaganda electoral de Fernando Rodríguez Ocaña als carrers del districte IX | © arxiuhistoric.blogspot.com
Cartell de l'acte commemoratiu del 16 d'octubre de 2023
16/10/2023

El 16 d’octubre de 1973 es van celebrar les eleccions al terç familiar a diversos districtes de la ciutat, el treballador immigrat Fernando Rodríguez Ocaña hi va concórrer pel districte IX. Cinquanta anys més tard, dia per dia, el dilluns, dia 16, se celebrarà la taula rodona «Fernando Rodríguez Ocaña, el candidat dels treballadors – 50 anys de la gran mobilització veïnal», moderada per la veterana periodista Maria Eugènia Ibáñez, amb la participació de Pep Martínez, Jordi Vallverdú i Carles Prieto. L'acte tindrà lloc a les 19 h, a l’Espai30, situat al carrer Hondures 30 de la Sagrera. La Càtedra Termes s'afegeix a la commemoració i ho fem reproduint el fragment del nou llibre del professor Agustí Colomines que en parla.

«El 16 d’octubre de 1973 estava previst celebrar unes pseudoeleccions per elegir el regidor del terç familiar del Districte IX, que integrava Sant Andreu i el territori de l’actual Nou Barris. A aquesta mena d’eleccions només concorrien, per norma, candidats avalats pel règim, però aquesta vegada els veïns del barri de la Trinitat, amb el concurs de l’organització comunista Bandera Roja i el suport de l’Assemblea de Catalunya, van apostar per presentar-hi un candidat. “El candidato de los Trabajadores”, com s’indicà en el lema de campanya. El candidat va ser Fernando Rodríguez Ocaña (1922- 2000), un obrer immigrant, de Porcuna, Jaén, que treballava a l’empresa MEVOSA-Mercedes Benz. Allà es va fer militant clandestí de Comissions Obreres fins a infiltrar-se en el comitè d’empresa i participar, així, en les negociacions dels convenis col·lectius. Era un home popular i compromès amb el desenvolupament dels barris del districte, mancats com estaven de serveis (aigua, clavegueram, enllumenat, transport o carrers asfaltats). La campanya se centrà, sense consignes polítiques, a reclamar aquests serveis i la construcció als barris d’equipaments com ara escoles, guarderies, ambulatoris, centres socials, etc. En un article que va dedicar-li Vázquez Montalbán a Triunfo, les ironies i l’escepticisme davant aquella candidatura van anar desapareixent, “a medida que se daban cuenta del fenómeno de polarización popular que representaba Rodríguez Ocaña”. Aquell home era, realment, el candidat del poble, el representant dels veïns.

Per concórrer a les eleccions calia presentar una fiança de 150.000 pessetes, que Rodríguez Ocaña va dipositar després de rebre els diners de BR i, segons es deia aleshores, del banquer Jordi Pujol. El dissabte dia 20 del mateix mes es van publicar els resultats i Rodríguez Ocaña va obtenir la majoria amb 15.705 vot. Els esforços veïnals havien donat el fruit esperat. Malgrat l’alegria per aquella victòria tan treballada, el governador civil, Tomás Pelayo Ros, va impugnar el resultat, instigat pel secretari general del Movimiento, Torcuato Fernández-Miranda, al·legant que Rodríguez Ocaña no havia presentat els comptes de la seva campanya en el termini de les quaranta-vuit hores posteriors al coneixement del resultat. Un tecnicisme groller i fals, que va servir per desqualificar-lo i donar la regidoria al segon classificat, Alfonso Guasch Carrete, constructor i vicepresident de la Federació Catalana de Futbol, que havia obtingut 3.238 vots menys que Rodríguez Ocaña. Aquella tupinada va minar una mica més la credibilitat del règim, cada vegada més qüestionat. Torcuato Fernández-Miranda no era tan aperturista com l’ha venut la historiografia, diguem-ne “optimista”, de dreta i d’esquerra, que ha estudiat la transició.»

Agustí Colomines i Companys (2023), Amnistia i llibertat. Els 113 de l'Assemblea de Catalunya i el final del franquisme. 28 d'octubre de 1973, Barcelona: Penguin-Rosa dels Vents, pp. 49-51 

Arxivat a: Blog, General