Cicle Doblement invisibles

El cicle Doblement invisibles és una iciciativa conjunta de la Càtedra i l'Institut Català de les Dones, el qual compta amb el suport de la Diputació de Barcelona, a més del d'altres institucions per a cada sessió. 

Doblement invisibles és un cicle sobre les dones. Totes elles són dones recuperades de l'oblit més absolut, generat de manera duplicada pel fet d'haver tingut una tasca destacada en la construcció del país però que la pròpia voluntat, les circumstàncies o el tarannà d'avui han deixat desdibuixades però també pel fet d'haver nascut dona. Tots els noms que recull el cicle són de dones que han tingut trajectòries personals i professionals vitals per a la història del nostre país en àmbits tan diferents com la política, la pedagogia, l'esport, la tasca social, l'art o la ciència, entre d'altres.

Aquest cicle, que és la continuació d’Els Invisibles, intel·lectuals i polítics catalans recuperats de l'oblit, està coorganitzat per la Càtedra Josep Termes, el Centre d'Història Contemporània de Catalunya, la Societat d'Estudis Històrics amb el suport de l'Institut Català de les Dones i el Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya. Compta també amb el suport d'altres entitats representatives de l'àmbit de cadascuna de les dones protagonistes del cicle.

 

PROGRAMA

1. Dones Pedagogues , 5 de juliol de 2018

 Teresa Mañé, pedagoga, editora i anarquista

Vilanova i la Geltrú 1865 – Perpinyà 1939

També coneguda com a Soledad Gustavo, va néixer en una família vinculada a la política i perseguidora de l’evolució social, de tal manera que –seguint la tradició familiar– va acabar esdevenint una figura clau de l’anarquisme, el sindicalisme i el feminisme català.

Fou pionera com a mestra laica a l’Estat espanyol, molt abans que Francesc Ferrer i Guàrdia impulsés l’escola laica. Ressalta la seva tasca com a defensora de l’alliberament de la dona –esforç al que va dedicar gran part dels seus treballs com a publicista– i com a gran coneixedora dels moviments anarquista i sindicalista al territori espanyol, sent partícip, fins i tot, en el segon Certamen Socialista celebrat a Barcelona l’any 1889.

Va col·laborar en diverses publicacions, com La Tramuntana, El Productor, La Revista Blanca i Tierra y Libertad. És autora també de La sociedad futura (1899) i El sindicalismo y la anarquía. Política y sociología (1933).

 

Carme Serrallonga, pedagoga i traductora

Barcelona 1909 – 1997

Amb la seva labor a l’Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya i, posteriorment, a l’escola Isabel de Villena, és una figura clau com a pionera de la coeducació i l’ensenyament del català als centres educatius en un període en el que ambdues coses eres complicades i perseguides: la postguerra franquista.

En el camp de la traducció, per altra banda, va ser la responsable de la traducció al català d’obres d’escriptors alemanys de gran renom, com Bertolt Brecht entre d’altres.

La seva trajectòria va ser premiada l’any 1984 amb la creu de Sant Jordi i el Premi Ciutat de Barcelona de traducció el 1993.

 

2. Dones polítiques , 12 de setembre de 2018

 Carme Karr i Alfonsetti, periodista, escriptora, feminista, pacifista, musicòloga i publicista

Barcelona 1865 – 1943

Filla de pare francès i mare italiana, va ser una de les pioneres del feminisme català, lluitant per la igualtat de drets i per a que les dones rebessin les eines educatives adequades per poder exercir professionalment igual que ho podien fer els homes, sense tractes discriminatoris per qüestió de gènere. Com no podia ser d’altra manera, també va demanar el dret de vot de les dones, presentant la seva petició directament a l’aleshores president Francesc Macià. Per altra banda, també reclamava el dret dels pares i les mares a participar més activament de l’educació dels seus fills a les escoles.

Va ser una gran conferenciant. De fet, va ser la primera dona que va parlar a l’Ateneu Barcelonès.

Les seves col·laboracions escrites sovint venien signades sota pseudònim, com Joana Romeu, Xènia, L’Escardot o Una liceista.

 

Ángeles López de Ayala, dramaturga, narradora, periodista i activista

Sevilla, 1858 – Barcelona, 1926

Una de les principals feministes de finals del segle XIX i principis del XX, aquesta sevillana va venir a viure a Barcelona quan tenia uns trenta anys, on va lluitar aferrissadament pels drets de les dones fundant diversos setmanaris i creant organitzacions d’ideari progressista i feminista.

Considerava que la dona s’havia d’alliberar tant de la dominància masculina com de la influència de l’església catòlica, doncs l’alliberació de la seva consciència permetria a les dones ser autònomes.

El seu activisme la va portar tres vegades a la presó i a ser víctima de dos intents d’assassinat.

 

3. Dones solidàries , 26 de setembre de 2018

 Pepita Casanellas, pedagoga

Moja, 1922

Maria Josepa Casanellas i Escofet, coneguda com a Pepita, destaca per la seva tasca pedagògica. Des de ben jove va exercir com a mestra, fins que va acabar entrant en contacte amb el Moviment de Renovació Pedagògica a través d’Artur Martorell.

Per ideals, rebutjant altres ofertes, va fer classes a l’escola pública amb la voluntat d’ajudar. Considerava que a través de l’educació es podia aconseguir que la gent sortís de les situacions de penúria en què es trobava.

L’any 2006 va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona.

 

Maria Llorença Llong,  religiosa lleidatana, iniciadora de la reforma de les clarisses caputxines

Lleida 1463 – Nàpols 1542

Es creu que va néixer a Lleida, en una família de la noblesa. En una peregrinació al santuari de Loreto va veure curada l’artritis reumàtica que patia des de jove. Aquest fet miraculós va fer que decidís entregar-se al servei de l’Església.

La seva nova faceta com a religiosa la va dur a terme a Nàpols, Itàlia, i la va dirigir a tasques solidàries i de caritat. Va lluitar especialment pels més desfavorits, especialment pel rescat de dones explotades, per a les que va crear el Monastero delle Pentite, i pels malalts, fundant l'Hospital dels Incurabili. El seu grau d’implicació era tal que els diners necessaris els treia dels seus propis béns i de les almoines que demanava personalment i, a l’hospital, ella mateixa atenia els pacients.

A les darreries de la seva vida va decidir abandonar l’hospital i fer-se monja de clausura, dirigint un monestir que seguia a Santa Clara.

El seu procés de beatificació, iniciat a Nàpols el 1880, s’ha reobert fa poc.

 

4. Dones al Palau , 17 d'octubre de 2018

 Carme Ballester, companya del president Lluís Companys

Barcelona 1900 – París 1972

Va ser militant d’Estat Català-Partit Proletari, partit d’ideals comunistes format l’any 1932 pels membres més esquerrans i en favor dels obrers d’Estat Català.

Referint-nos a la seva vida privada, quan tenia 36 anys, després de divorciar-se de Joan Duran, es va casar amb Lluís Companys.

Quan va començar la Guerra Civil va emigrar a París per poder cuidar el seu fillastre, el Lluïset, qui estava ingressat degut a una deficiència mental i per qui va vetllar fins la seva mort el 1956.

Lluis Companys va ser afusellat l’any 1940. A partir d’aquell moment, Carme Ballester va col·laborar amb la Resistència francesa i auxiliar jueus que necessitaven un lloc on amagar-se.

Finalment, va morir l’any 1972 a París, però les seves despulles van ser traslladades l’any 1998 a Barcelona per ser enterrades al cementiri de Montjuïc.

 

Antonieta Macià, esposa del president Josep Tarradellas

Barcelona 1904 - 2001

Antonieta Macià va conèixer el qui després va ser el seu marit, Josep Tarradellas, quan tan sols tenia catorze anys. L'any 1927 es van  casar. Junts van viure el nomenament com a primer president de la Generalitat restaurada, la Guerra Civil i un llarg exili de 38 anys a Suïssa i França un cop acabat el conflicte.

Després de la mort de Josep Tarradellas, Antònia  Macià va tenir molt poca presència pública. Es va limitar a aparèixer en alguns actes del PSC, homenatges al seu difunt marit i, en certes ocasions, per a defensar-ne la seva memòria davant les ocasionals campanyes de desprestigi a les que va ser sotmès.

L’any 1997 va rebre la Medalla d’Honor de Barcelona.

 

5. Dones esportistes , 6 de novembre de 2018

 Ana Maria Martínez Sagi, poetessa, feminista, sindicalista, periodista i esportista

Barcelona 1907 – Sant Pedor 2000

Nascuda en una família de l’alta burgesia catalana, va viure una gran història d’amor amb la també escriptora Elisabeth Mulder, fet que va provocar que la família la repudiés i s’allunyés d’ella.

Feminista convençuda, va advocar per un sufragi universal on les dones també poguessin ser capaces de votar i per l’alfabetització de la població femenina.

En el terreny periodístic va ser una de les periodistes més importants de la República, escrivint atrevits articles i fent entrevistes a tot tipus de personatges, des de polítics catalans a prostitutes.

No menys important va ser la seva faceta com a poetessa. Va publicar llibres de poemes que van gaudir de molt èxit i se la va comparar amb grans i consolidades poetesses com Rosalia de Castro.

En l’àmbit esportiu també va ser una figura molt destacada, sent dues vegades recordwoman en llançament de javelina. Encara més remarcable és el fet que va ser la primera dona que va formar part de la junta directiva del F.C. Barcelona (1934), on va intentar potenciar l’esport femení.

La seva personalitat transgressora la va portar a l’exili un cop acabada la Guerra Civil, primer a França, on va col·laborar amb la Resistència, i posteriorment als Estats Units. El seu retorn a Catalunya va ser al finalitzar el Franquisme, però ni ella reconeixia Catalunya ni –tot i haver sigut una celebritat de la República– Catalunya se’n recordava d’ella. De tal manera que va morir, en l’oblit, en una residència d’avis de Sant Pedor.

 

Maria Pepa Colomer i Luque, aviadora

Barcelona 1913 – Surrey, Anglaterra 2004

Va ser la primera dona aviadora de Catalunya, havent-se tret la llicència amb tan sols 18 anys.

Durant la Guerra Civil, sent partidària del bàndol republicà, es va encarregar d’ensenyar a pilotar a l’Escola de Pilots de la Generalitat de Catalunya i a les Forces Aèries de la República. També va participar en missions de propaganda com a oficial de l'Exèrcit Republicà, llançant fullets antifeixistes sobre la ciutat de Barcelona.

Un cop acabada la guerra es va haver d’exiliar amb el seu marit Josep Carreras –també pilot– primer a Tolosa (Occitània) i, més endavant, a Anglaterra, on va morir a l’edat de 91 anys.

 

6. Dones científiques , 14 de novembre de 2018

 Dra. Maria Oliveras, pionera en l'especialitat d'anestesiologia a Catalunya durant la postguerra.

Argelaguer 1910 – Barcelona 2009

Filla d’una família pagesa, degut al seu amor per la lectura va abandonar l’estil de vida familiar per anar-se’n a estudiar a Girona i, posteriorment, a Barcelona, on va ser una de les poques dones que en aquella època va estudiar Medicina. Es va llicenciar l’any 1938 però, el bàndol vencedor no va reconèixer els seus estudis durant la Guerra Civil, així que va haver de tornar-se a examinar de catorze assignatures per tornar a obtindre el títol el 1941.

La seva gran tasca com anestesista va fer que, l’any 1946, el catedràtic d’Anestèsia de la Universitat d’Oxford Robert Macintosh li oferís especialitzar-se’n. Tot i ja estar casada i tenir dos fills, no va deixar perdre la oportunitat i va fer el sacrifici de marxar al Regne Unit a seguir estudiant, primer a Oxford i, més endavant, a Londres.

Va tornar a Catalunya el 1948, on va contribuir notablement al progrés de l’Anestèsia mitjançant l’ús d’eines que va portar de la seva estada a Anglaterra, treballant a l’Hospital Clínic i a la Dexeus.

Va morir a Barcelona a l’edat de 99 anys. Pòstumament, va rebre la Medalla d’Or de la Societat Catalana d’Anestesiologia, Reanimació i Terapèutica del Dolor.

 

Aurèlia Pijoan, metge i política

Castellserà 1910 – Mèxic 1998

Llicenciada en Medicina l’any 1933, havent estudiat a Barcelona i València. Va especialitzar-se en la producció de la vacuna contra la tuberculosi al Laboratori Municipal de Lleida. Durant la Guerra Civil va atendre als combatents fent de metgessa a l’Hospital Intercomarcal i dirigint una casa de repòs per a pacients amb malalties respiratòries a Espot.

Apart de la seva faceta com a metge, la seva labor política també va ser molt intensa. Va ser militant del PSUC des de l’any 1936 i secretària general de la Unió de Dones de Catalunya de Lleida. Destaca que va ser la primera dona que va exercir un càrrec de representació municipal a la Paeria de Lleida. Les nombroses conferències i mítings que va fer arreu de Catalunya es centraven en la necessitat de mobilitzar les dones per a la causa republicana.

Acabada la Guerra Civil va haver d’exiliar-se, primer a França i, posteriorment, a la República Dominicana, Cuba i, finalment, a Mèxic. No obstant, no va deixar el contacte amb el PSUC ni la seva militància, sent part de la Unión de Mujeres Españolas en México –associació de dones comunistes i republicanes– i del Patronat d’Ajut als Patriotes Catalans.

 

7. Dones artistes , 28 de novembre de 2018

 Irene Polo, periodista, publicista i representant teatral catalana

Barcelona 1909 – Buenos Aires 1942

De formació autodidacta, va ser una de les primeres dones en exercir de periodista a Catalunya. Prèviament va treballar com a cap de publicitat de la productora cinematogràfica Gaumont, però a partir del 1930 es va dedicar exclusivament al periodisme, professió que va exercir un breu període de sis anys, no per això sense deixar empremta. 

Els seus articles –escrits amb un estil planer, directe i amb alguns castellanismes– retraten la societat i la política del moment, i versen sobre aspectes molt diversos, des dels usos de la moda a la denúncia social, passant per l’alerta política. Va escriure, deixant de banda els temes com la introducció del pantaló femení o de l’escot, sobre la mendicitat a Barcelona, les condicions de vida dels treballadors immigrants o la censura.

Com a representant de la companyia teatral Margarida Xirgu, va marxar a Amèrica el 1936, però quan aquesta es va dissoldre no va poder tornar a Barcelona arrel del resultat de la Guerra Civil, veient-se forçada a viure a l’exili a Buenos Aires. Allà va treballar com a traductora i publicista, però va acabar traient-se la vida amb tan sols 32 anys després d’una llarga depressió.

 

Maria Canals, pianista

Barcelona 1914 – 2010

Formada a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, va tenir una important carrera internacional com a solista, col·laborant, per exemple, amb l’orquestra de París o la de Sant Remo, i, com no podia ser d’altra manera, amb la de Barcelona, havent interpretat les estrenes dels compositors catalans més influents del moment, com és el cas de Manuel Blancafort.

Amb el seu marit, el poeta Rossend Llates i Serrat, va fundar l’Acadèmia de Música Ars Nova i també va ser la creadora del primer concurs de pianistes d’Espanya i un dels primers d’Europa, el Concurs Internacional de Música Maria Canals, de reconegut prestigi internacional i que des dels seus inicis s’ha celebrat al Palau de la Música.

En reconeixement a la seva carrera i a la seva tasca pedagògica en l’àmbit musical, l’any 1990 la Generalitat de Catalunya li va entregar la Creu de Sant Jordi.

 

Totes les sessions se celebraran a les 18:30h a:

La Cuina de l'Espai Francesca Bonnemaison

carrer de Sant Pere Més Baix, 7

08003 Barcelona

 

Vegeu els cartells del cicle: